L'endívia pertany a la família de les Asteràcies.
És un brot forçat de la xicoira però amb forma cilíndrica i acabat en punta.
Està composta per una successió de fulles superposades de color blanc, amb les puntes grogues. Fa uns 8 o 9 cm de llarg i 2,5 cm de diàmetre aproximadament.
Té un sabor lleugerament amarg.
La seva millor època va des de la tardor fins a principis d'estiu, però, és possible adquirir-les durant tot l'any.
S'han d'escollir quan estiguin blanques i llises, exepte les puntes de les fulles que han de ser de color groc o verd pàl·lid. Cal rebutjar els exemplars que presentin taques fosques o que al tacte siguin toves o buides.
És aconsellable consumir-les com més aviat millor, però poden conservar-se al frigorífic durant una setmana si es guarden en una bossa de plàstic perforada.
És una hortalissa ja coneguda a tot el món i molt apreciada ja que no es desaprofita pràcticament res. És molt còmoda en la seva manipularción i preparat.
És millor no deixar les fulles en aigua ja que perden les seves minerals i vitamines.
Es mengen crues, cuites i en amanides. S'utilitza de vegades en farcits i pot menjar-se al forn amb beixamel.
Hi ha autors que defensen que l'endívia té el seu origen a la Mediterrània ja que era una hortalissa consumida per les cultures antigues d'egipcis, grecs i romans, que utilitzaven l'endívia que creixia de forma silvestre a la natura. No va ser fins al segle XIX que l'endívia va adquirir les característiques que té avui en dia.
Va ser el jardiner cap del Jardí Botànic de Brussel·les qui va adonar-se que les arrels de la xicoira que es trobaven cobertes de terra produïen uns brots molt blancs i tendres. A partir d'aquí, es va començar a sistematitzar aquest cultiu protegint-les de la llum i les gelada a l'hivern.
Actualment, les endívies es planten en països com França i Holanda i s'estenen cap a zones temperades de tot el món.

VARIETATS
Les endívies es poden classificar en funció del sistema de cultiu que s'utilitzi. D'aquesta manera distingim dues varietats:
Endívies forçades: durant els mesos d'hivern produeixen cabdells a partir d'arrels que es mantenen en la foscor. Són compactes i de forma allargada. Dins d'aquest grup s'inclou: l'endívia de Brussel·les, la normativa, la Pax i la Witloof.
Endívies no forçades: es recullen en els mesos de tardor. No necessiten blanquejar-se. Dins d'elles es poden trobar varietats com l'endívia Sugar Loaf i la Cristal Head.
Hi ha una varietat de endívia de color vermell que s'obté d'un encreuament entre la xicoira i el radicchio o xicoira vermella, que és la que aporta aquest característic to vermellós. No obstant això, el color vermell d'aquesta varietat desapareix amb la cocció.

PROPIETATS NUTRICIONALS
La composició i les propietats de les endívies són molt similars a les de la xicoira. El seu principal component és l'aigua i el seu contingut en hidrats de carboni, proteïnes i greixos és molt baix, mentre que presenta una quantitat interessant de fibra.
Totes aquestes característiques converteixen la endívia en un aliment amb un baix contingut calòric. Destaquen les següents vitamines: folats i provitamina, C i E.
Els folats intervenen en la producció de glòbuls vermells i blancs, en la síntesi de material genètic i en la formació d'anticossos del sistema immunològic.
La provitamina A de les endívies es transforma en vitamina A mesura que el cos ho necessita. Aquesta vitamina, també anomenada retinol, és essencial per a la visió, el bon estat de la pell, els teixits i per al bon funcionament del nostre sistema de defenses.
La vitamina C, igual que la provitamina A, té acció antioxidant, intervé en la formació de col·lagen, ossos, dents i glòbuls vermells, a més d'afavorir l'absorció del ferro dels aliments i millorar les defenses davant les infeccions.
La vitamina E intervé en l'estabilitat de les cèl·lules sanguínies i en la fertilitat. A més té acció antioxidant.
Quant als minerals, les endívies són bona font de potassi, calci, fòsfor, iode, i ferro.
El potassi és un mineral necessari per a la transmissió i generació de l'impuls nerviós i per a l'activitat muscular normal, a més d'intervenir en l'equilibri de l'aigua dins i fora de la cèl·lula.
El fòsfor juga un paper important en la formació d'ossos i dents i participa en els processos d'obtenció d'energia.
El calci vegetal no s'assimila a penes en relació amb el dels lactis o altres aliments que són bona font d'aquest mineral. Una cosa semblant passa amb el ferro, l'absorció és molt més gran quan procedeix d'aliments d'origen animal.
El iode és un mineral indispensable per al bon funcionament de la glàndula tiroide que produeix les hormones tiroides, participants en nombroses funcions metabòliques, com el manteniment de la temperatura i del metabolisme corporal. Així mateix, el iode és essencial en el creixement del fetus i en el desenvolupament del seu cervell.

Amb el patrocini de